No fa pas gaire més de quinze anys, els creadors i les institucions culturals, és a dir museus, arxius, biblioteques però també editorials, escriptors o centres d’estudis, difonien la seva feina mitjançant l’edició de llibres, el muntatge d’exposicions, la publicació d’articles a revistes, especialitzades unes, més generalistes altres, o l’organització de congressos i cicles de conferències. I per tal de donar a conèixer aquestes activitats utilitzaven les notes i les rodes de premsa o la publicitat als mitjans de comunicació. Quan internet va irrompre, les webs i els correus electrònics van fer possible que la relació entre les institucions i els seus usuaris, els reals i els potencials, esdevingués molt més directa, sense dependre tant de la intermediació dels mitjans més convencionals. Recentment, gràcies a l’eclosió del món 2.0 i de les xarxes socials, la tendència ha anat a l’alça i ha propiciat, també, cert grau de participació, en forma de retorn cap a les institucions i als creadors d’opinions, comentaris i crítiques. Cada cop més els usuaris són ja ciutadans 2.0 connectats i coneixedors de les possibilitats d’internet. Per exemple, són ja ben bé capaços de llegir un llibre o un article en una revista impresa, o de recórrer una exposició, i, en acabar, cercar a internet informació relacionada per comentar-la o compartir-la a través del facebook. La realitat és, tanmateix, encara aquesta: som transmediàtics i no només 2.0. El dossier d’aquest nou número de la revista Kesse recull uns quants exemples propers de com algunes institucions i alguns creadors culturals del Camp de Tarragona s’han plantejat aprofitar les noves eines i com han dibuixat un nou panorama que conviu amb les maneres anteriors de fer. Hi trobareu apuntades algunes experiències i estratègies noves de divulgació del coneixement i la cultura. Queda ben clar que també a casa nostra s’han obert noves portes i vies de comunicació.